27 febrer 2.012

Aquesta imatge actualment és part del meu present, però si la miro fixament encara hi puc veure, a dins de les gàbies, conills, i a on hi ha fustes dretes, un tancat amb gallines.

És el que veia cada dia quan anava amb la meva àvia a donar de menjar i a netejar les caques d'aquells animals que em fascinaven. Sí, ja sé que només els criava per consum, vull dir que els pobres una vegada eren grans els acabava matant i venent pel poble, cosa que jo no suportava i intentava no mirar-ho (els crits dels pobres conills a vegades ho feien impossible) Les gallines, poquetes, ens proporcionaven ous frescos.

Quan la meva àvia va ser incapaç de seguir amb aquella tasca, a casa ens vam treure de sobre tots els conills i gallines. Mica en mica les gàbies es van anar deteriorant fins a l'estat que veieu en la foto. Però jo trobo a faltar acostar-m'hi, observar-los com rosegaven un trosset de palla que jo els passava pels forats de les portes, agafar els més petits i notar com tremolaven de por tot i el refugi dels meus braços, o perseguir les gallines per dins del tancat. Era una part de la meva infantesa, part que m'agradaria immortalitzar.

Per cert, sabíeu que mai no he menjat conill?

Mar mediterrani

A l'esquerra, Castelldefels. A la dreta, Barcelona.

Les fotos estan fetes amb una setmana de diferència. Ambdues, acompanyat d'amics. Un dissabte vam quedar amb la colla per anar a dinar a Castelldefels. Ens vam trobar a l'estació, vam agafar el tren, i vam baixar a la platja. El dia acompanyava, tot i que el temps era fred. El restaurant estava just davant d'aquestes barques, que amb el vent cantaven els cables al xocar en el màstil. La següent setmana, a la barceloneta, el dia també era tan maco que hi havia moltíssima gent passejant. Potser la visibilitat no era tan bona, però això no va ser cap impediment per aprofitar l'avinentesa i fer la foto de l'hotel. Una amiga em va dir que semblava el "comecocos" menjant-se la palmera... en fi, és el que vaig veure en aquell moment.

16 de febrer 2.012

Em fascinen les antiguitats. O els objectes curiosos. Serà perquè he viscut molts anys en una casa plena d'objectes? No ho sé, però el cert és que vaig pel món i quan veig quelcom que em crida l'atenció no puc evitar fotografiar-ho. Aquesta porta, vella, recolzada a la paret de la casa d'un amic, em fascinà. També aquesta ràdio vella, que tenia criant pols al soterrani.

I em pregunto: per què ens atrauen els objectes? Tinc uns amics dissenyadors que en guarden molts. Ells ho tenen fàcil, diuen que forma part de la seva feina. Per la meva part penso que els objectes em mostren part de vides passades. Algú, fa molts anys, escoltava la ràdio amb aquest aparell, o obria i tancava alguna habitació amb aquesta porta. Quantes coses hauran viscut aquests objectes?

6 de gener 2.012

Dinant amb la família. Regals. Vaig sortir a fer un cigarret al pati. La Tuca, la gossa, em mirava des del llindar de la porta. Volia entrar, però els amos no la deixaven. Estava preciosa. Vaig pensar que probablement volia participar de la bogeria de regals al que estàvem sotmesos, i vaig entendre que tot allò no calia. La gossa m'ho estava dient. Era més important la companyia.

Gener 2.012

Començar l'any amb un bon cafè, amb una bona
companyia, a la terrassa d'un bar de Gràcia, no té preu.
El dia no era especialment càlid, però el solet de mitja tarda va fer possible que la conversa fos agradable. Aquesta va ser la foto del dia.
Tots tres vam desitjar que l'any fos tan agradable com aquell moment que estavem gaudint.
De moment ho està sent...

14 desembre 2.011

Després del viatge a Nicaragua del 2.010 i d’haver col·laborat amb un projecte que sembla que tira endavant, aquest any ens ha visitat una nicaragüenca i l’hem portat a conèixer una mica la nostra ciutat. Per descomptat que la Sagrada Família no podia passar per alt. Després d’aquí vam anar al gòtic (Catedral, plaça del Rei, Sant Felip Neri...) M’encanta recórrer els carrers de Barcelona a l’hivern, però no pas per les llums que decoren les festes, sinó per la llum que desprenen per sí sols.

Un altre matí

Un altre dia qualsevol, un altre matí qualsevol esperant el tren a l'estació de Gràcia. Treball, obligació, quotidianitat. Gent a l'andana. El tren arriba, els cossos s'apreten amb força per viatjar a les diferents destinacions. Suaran però es resignaran a no dir res fins a comentar-ho amb els companys de feina. Tots estaran d'acord: els trens van molt plens. No hi ha res a fer. O tens sort i trobes un seient buit, o fas tot el trajecte d'empeus. Si és així, gairebé no pots ni llegir, ni mirar el mòbil perquè la cobertura és defectuosa. No pots fer res més que respirar rere el clatell d'algú que ni tan sols coneixes.